Celestí Sadurní, músic, compositor i director català

Nascut a Barcelona el 14 de desembre de 1863, va rebre la primera formació musical dels mestres Joan Sarriols, Josep M. Arteaga i Nicolau Manent. L’any 1875 ingressà al Conservatori del Liceu. En tots els exàmens assolí la màxima qualificació, obtenint la medalla de plata i el diploma d’honor al finalitzar els estudis. Degut al seu caràcter ordenat i treballador, des de molt jove fou cridat per a ocupar llocs de responsabilitat, esdevenint un dels deixebles preferits de Josep Rodoreda. Així, l’any 1882 va ser designat professor de solfeig i de piano a l’Acadèmia de la Societat Coral Euterpe –Cors de Clavé-, l’any 1884 obtingué la plaça de professor auxiliar a l’Acadèmia de Música de la Casa de Caritat i des de l’any 1885 va ser professor de l’Acadèmia Musical de Barcelona.

Quan a Rodoreda se li encomanà crear la Banda Municipal i l’Escola Municipal de Música de Barcelona –actual Conservatori- (1886), Sadurní va ser escollit sots-director de la Banda i secretari, professor de solfeig superior i auxiliar d’harmonia i de piano de l’Escola. I, en dimitir Rodoreda de la direcció de la Banda (1896), Sadurní se’n feu càrrec, si bé amb el títol de ‘Músic Major’. Gairebé simultàniament va assumir la direcció vacant per la renúncia de Rodoreda, de la Societat Coral Euterpe –Cors de Clavé-, que agrupava prop de deu mil cantants d’arreu de Catalunya. Amb tot, queda manifesta la seva capacitat per assumir i simultaniejar les nombroses responsabilitats a què es comprometia.

Les cròniques del temps qualifiquen Sadurní de director eficient. El seu estil era enèrgic i exigent, però no absent de serenitat i amb sentit didàctics, aspectes que facilitava la relació amb els cantants i els músics. En el camp coral va dirigir diverses formacions, com La Poncella, de Sant Gervasi de Cassoles, La Joventut de la Barceloneta, L’Aurora, de Gràcia i La Perla, La Catalana i La Barretina Catalana, de Barcelona i ocasionalment altres de la resta del territori català. En el camp de la lírica destacà com a director de sarsueles als teatres més prestigiosos de Barcelona –El Dorado, Tívoli, Gran Via, Principal, etc.- i de la resta de Catalunya i va dirigir òperes, amb excel•lents crítiques, als escenaris del Tívoli, Gayarre i El Liceu, de Barcelona i als teatres Fortuny, de Reus, Cervantes i Euterpe, de Sabadell, Buen Retiro, de Terrassa, Teatre-Conservatori, de Manresa, Tívoli, de Vilafranca del Penedès, etc. i fora de Catalunya al Principal, de València, entre d’altres.

Foren nombroses les actuacions al front de la Banda Municipal de Barcelona, obtenint excel•lents assistències de públic. A més de participar en els actes protocol•laris propis de la formació municipal, augmentà les actuacions populars i foren habituals les interpretacions en escenaris de les sales de més renom. Fora de Barcelona, sovint actuà con a ‘Banda d’Honor’ i ‘Banda convidada’ -València, Saragossa, Madrid, durant la celebració del tercer centenari del Quixot, etc., i Carcassona i Valance, a França-. Un dels èxits més destacats l’assolí a la ciutat francesa de Besiers, amb l’estrena de l’òpera Déjanire, de Camille Saint-Saëns (1898), on la Banda va ser expressament convidada per l’autor. En correspondència a l’excel•lent tasca feta per Sadurní, els cantants solistes que actuaren en l’estrena es desplaçaren a Barcelona per a representar l’òpera al Teatre Líric, essent destinat l’import de les entrades a benefici dels soldats repatriats de la Guerra de Cuba. Seguint l’exemple de Rodoreda, va ampliar notablement el catàleg d’obres interpretades per la Banda, donant especial accent a les obres de Beethoven, Saint-Saëns, Verdi i Wagner, sense oblidar els autors catalans com Clavé, Rodoreda, Candi, Ribera i d’ell mateix.

Sadurní va compondre diverses obres per a solistes, per a cor i per a banda, essent premiat en nombrosos concursos a Catalunya –Lleida, Figueres, La Bisbal i Barcelona-, a l’Estat espanyol –València, Múrcia, A Corunya i Lugo- i a l’extranger –Cuba i Egipte-. Són destacades les composicions religioses, les quals, segons la crítica de l’època, transmetien una accentuada espiritualitat. Entre d’altres, destaquen Te Deum, per a solistes, cor i gran orquestra, obra premiada l’any 1887 a El Escorial, Salve Regina, composada per les festes de la Coronació Canònica de la Mare de Déu de la Mercè (1888), Meditació religiosa, per a gran banda, Letrilla a la Virge, Villancico i Regina Caeli per a solista, cor i acompanyament d’harmònium.

Per la seva infatigable i rellevant actuació, Sadurní va ser reconegut pel públic, per la crítica i honorat amb diverses condecoracions espanyoles, franceses i de la Creu Roja Internacional. El 3 d’abril de 1910 –enguany es recorda el centenari-, amb només 47 anys d’edat, moria un dels músics catalans més actius. L’any 1941, Cecília Rodoreda, la seva vídua i filla del mestre Rodoreda, va fer donació al Casal de Catalunya de Buenos Aires de les condecoracions i premis obtinguts i l’any 1954 donà a l’Ajuntament de Barcelona una dotació de diners per la creació d’una beca d’estudis musicals que duu el nom del mestre i que és concedida des de l’any 1959 als alumnes més destacats del Conservatori barceloní.

Malgrat l’extensa labor feta amb eficàcia, la seva figura és incomprensiblement oblidada i les seves obres gens programades. Durant el proper 125è aniversari de la fundació de la Banda i del Conservatori de Barcelona, institucions amb què tant col·laborà, ha de ser un bon motiu per a recordar la personalitat i l’obra de Celestí Sadurní i Gurguí.